L’any passat vaig passar un període com a professor visitant a la Universitat de Trento, al nord-est de la península italiana. Va ser una bona experiència, però d’això ja en parlo en un altre post.

El fet és que Trento es troba a uns 180 km. de Venècia , a unes dues hores de tren. En un dels caps de setmana que era allà, vaig decidir que era una bona oportunitat per tornar a visitar Venècia, una d’aquestes ciutats que et captiven i que fan que recordis sempre les estones que hi has viscut. I me’n vaig anar a passar el diumenge. El pla era perfecte: si feia un dia assolellat gaudiria del paisatge viatjant en tren, podria dinar la pasta que més m’agrada, i recorreria els vells carrerons de la ciutat de Casanova i Marco Polo.

Les coses no van anar ben bé així. El dia es va aixecar gris i núvol i els trens anaven amb retard, i malgrat ésser diumenge, de gom a gom. Va ser arribar a Venècia i començar a ploure. És cert que, probablement, el romanticisme de la ciutat guanya enters quan plou, i que això et fa recordar la cançó de Charles Aznavour, quan vagava pels carrers de la ciutat vèneta intentant ofegar els seus mals d’amor i ens recordava què trista pot ser Venècia.

Francament, però, quan esperaves passar un diumenge còmode i assolellat, aquest no és l’estat d’ànim que et queda. La cosa es va complicar quan, en arribar a la Piazza San Marco, vaig viure per primer cop el fenomen de l’acqua alta. Aquesta pujada de la marea nega completament la plaça i diferents carrers adjacents. Els serveis públics de la ciutat, com que és una situació que viuen relativament sovint, condicionen una mena de passarel·les elevades, a uns 20 cm. del terra, per tal que els vianants hi puguin passar. Aquell diumenge, però, eren inútils, atès que l’aigua els sobrepassava. Em van recomanar que esperés, que anés a dinar i que tornés en un parell d’hores, puix que calculaven que llavors l’aigua ja hauria abandonat la plaça. És el que tenen les marees.

La bona pasta no me la vaig perdre. En una placeta petita, molt a la vora de la que havia estat la casa de Carlo Goldoni, vaig menjar unsgirasoli di fior di zucca que valien realment la pena, mentre la pluja anava remetent. Desprès d’un espresso comme il faut, vaig tornar a San Marco i la vaig poder contemplar en tot el seu esplendor. Al final, no havia anat tan malament.

Canales de Venecia
Font: Pròpia

Recordo tot això ara perquè el govern italià ha aïllat la regió de la Llombardia i d’altres províncies, entre elles, la de Venècia, per l’epidèmia del COVID-19. És probable que hi hagi qui consideri que això serà bo per a la ciutat, atès que frenarà l’arribada de turistes, i l’ajudaran en la seva delicada sostenibilitat. És possible, no ho sé. Però és segur que serà una ciutat més trista, més angoixada, sense el mirall dels enamorats que hi posen les seves expectatives en passar-hi uns dies inoblidables. Aznavour deia, en francès, “Que c’est triste Venise, lorsque les barcarolles ne viennent souligner que les silences creux”, i en castellà, “eres otra Venecia, más fría y más gris”. Ell pensava en el seu desengany amorós, però em fa l’efecte que, aïllada, la ciutat deu tenir un sentiment semblant.

I malgrat tot, Venècia reeixirà. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.