L'any passat vaig passar un període com a professor visitant a la Universitat de Trento, al nord-est de la península italiana. Va ser una bona experiència, però ja en parlo en un altre post.
El fet és que Trento és a uns 180 km. de Venècia , a unes dues hores amb tren. Un dels caps de setmana que hi era, vaig decidir que era una bona oportunitat per tornar a visitar Venècia, una d'aquelles ciutats que et captiven i que fan que sempre recordis els moments que hi has viscut. I me'n vaig anar a passar diumenge. El pla era perfecte: si feia un dia assolellat gaudiria del paisatge viatjant amb tren, podria menjar la pasta que més m'agrada, i recorreria els vells carrerons de la ciutat de Casanova y Marco Polo.
Les coses no van ser exactament així. El dia es va aixecar gris i ennuvolat i els trens anaven amb retard, i tot i ser diumenge, anaven al màxim. Va ser arribar a Venècia i començar a ploure. És cert que, probablement, el romanticisme de la ciutat guanya sencers quan plou, i que això et fa recordar la cançó de Charles Aznavour, quan vagava pels carrers de la ciutat véneta intentant ofegar els mals d'amor i ens recordava que trist pot ser Venècia.
Francament, però quan esperes passar un diumenge còmode i assolellat, aquest no és l'estat d'ànim que et queda. La cosa es va complicar quan, en arribar a la Piazza San Marco, vaig viure per primera vegada el fenomen de la acqua alta. Aquesta pujada de la marea inunda completament la plaça i diferents carrers adjacents. Els serveis públics de la ciutat, atès que es tracta d'una situació que viuen relativament sovint, condicionen una mena de passarel·les elevades, a uns 20 cm. del terra, perquè els vianants puguin passar. Aquell diumenge, però, eren inútils, atès que l'aigua les sobrepassava. Em van recomanar que esperés, que anés a dinar i que tornés en un parell d'hores, ja que calculaven que aleshores l'aigua ja hauria abandonat la plaça. És el que tenen les marees.
La bona pasta no me la vaig perdre. En una plaça petita, molt a prop de la que havia estat la casa de Carlo Goldoni, vaig menjar uns girasol di fior di zucca que valien realment la pena, mentre la pluja anava remetent. Després d'un espresso comme il faut, vaig tornar a Sant Marc i la vaig poder contemplar en tota la seva esplendor. Al final, no havia anat tan malament.
Recordo tot això ara perquè el govern italià ha aïllat la regió de Llombardia i altres províncies, entre les quals hi ha la de Venècia, per l'epidèmia del COVID-19. És probable que hi hagi qui consideri que això serà bo per a la ciutat, ja que frenarà l'arribada de turistes, i us ajudarà en la seva delicada sostenibilitat. És possible, no ho sé. Però segur que serà una ciutat més trista, més angoixada, sense el mirall dels enamorats posant les seves expectatives a passar uns dies inoblidables. Aznavour deia, en francès, “Que c'est trist Venise, lorsque les barcarolles ni viennent souligner que les silences creux”, i en castellà, “ets una altra Venècia, més freda i més grisa”. Ell pensava en el desengany amorós, però em sembla que, aïllada, la ciutat ha de tenir un sentiment similar.
I malgrat tot, Venècia tirarà endavant amb èxit. Com ho ha fet sempre. Com ho farà sempre.
