Un dels avantatges d'haver de viatjar per feina és que, sovint sense esperar-ho, descobreixes llocs recòndits i costums culturals que desconeixies absolutament. Per això, quan algú, desganadament, et diu: «I què faràs tu, allà?», de seguida començo a imaginar-me la quantitat de coses inesperades que podrien passar.
Àsia Central és, com el seu nom indica, una regió situada al cor del continent asiàtic, composta per cinc països: Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan , Turkmenistan y Uzbekistan, encara que de vegades hi ha qui afegeix alguna regió de Mongòlia, alguna província xinesa i l'Afganistan.
Encara que puguem pensar que formar part de la mateixa regió confereix a aquests països uns trets comuns, ens sorprendria com poden arribar a ser de diferents. Tot i que tots ells es van convertir en repúbliques socialistes soviètiques dins de l'antiga URSS, les seves característiques són molt diverses. Per començar, tots parlen idiomes diferents, que corresponen a famílies lingüístiques també diferents. Al Kazakhstan es parla kazakh, ia Kirguizistan, kirguís, que són molt diferents, però properes al rus. Llengües eslaves, per tant. En canvi, a Uzbekistan i Turkmenistan es parlen l'uzbeck i el turcman, llengües ambdues d'origen turc. A Tadjikistan parlen el tadjiko, que prové del persa, com l'iranià.
Ara bé, una de les coses que tots aquests països tenen en comú és que eren nòmades , i de fet, a moltes zones encara ho són. Una bona part dels membres d'aquestes societats es dediquen a la ramaderia -bovina i ovina- i, de manera destacada, a la cria de cavalls, dels quals són genets destacats. Històricament han practicat la transhumància, atès que havien de moure's amb el bestiar per trobar noves pastures, especialment a les èpoques fredes, que a Àsia Central poden ser molt dures.
En una de les reunions d'un projecte on participava, vaig tenir l'oportunitat d'anar al Kirguizistan. La reunió va ser a la capital, Biskek . Aquest és un petit país, situat entre valls, i per tant, molt muntanyós. Durant el cap de setmana vaig aprofitar per anar a un dels llocs més recomanats: Issyk-Kul (El llac calent). Envoltat de muntanyes amb neus perpètues, el llac no es glaça mai, d'aquí el nom. Allà vaig trobar-me amb una d'aquestes sorpreses que us parlava al principi. A més de la bellesa de l'entorn, molt recomanable, en aquell lloc, prop de la població de Cholpon-Ata s'estaven celebrant els Jocs Nòmades (Jocs Mundials Nomads).
Igual que quan el món celebra els Jocs Olímpics, un espai de trobada intervingut per l'esport, a Àsia Central hi ha els pobles nòmades per practicar i competir en aquelles pràctiques esportives que els són pròpies: equilibrismes i lluites a cavall, torres humanes, tir amb arc, falconeria, lluita lliure (alysh i kourash), entre d'altres molt específics i més propis d'aquelles terres, com el shagai, el mancala i el kok-boru o buzkashi.
La sensació és trobar-te enmig d'un gran esdeveniment internacional… segles enrere. La tecnologia és simplement, inexistent. Tot funciona exactament igual que hom imagina que havia de funcionar fa centenars d'anys. Però, alhora, tot correspon també exactament a un esdeveniment d'avui dia: mercats on es ven comercialització propi de la zona, instal·lacions provisionals (les típiques iurtes nòmades, que aquí es diuen «boz üi») on els atletes i esportistes es canvien i descansen, com si fos una vila olímpica, i espais per menjar i beure, tot organitzat en un exquisit caos.
Els països de l'Àsia Central també han despertat la crida de la modernització de l'educació superior i busquen la manera millor d'adaptar la seva cultura i els seus costums a la societat del coneixement. Convindrà estar atents a la seva evolució en els propers anys, atès que el potencial de millora i les capacitats són molt elevades.
