A menudo, cuando en alguna conferencia explico las posibilidades de la educación en línea, suele haber quién me hace una pregunta que quiere ser retórica: “Perdone, ¿verdad que el mejor modelo educativo es el mixto o blended?” Todo el que hace esta pregunta espera una respuesta del estilo: “Sí. Claro que sí.” Pero no es verdad, y quizás reciben mi respuesta con el pie cambiado.

Un modelo es mejor o peor en función de cómo dé respuesta a las necesidades de las personas que lo van a utilizar. No hay un único modelo que sea “el mejor”. Es cierto que quien está acostumbrado a la enseñanza presencial se encuentra ciertamente incómodo cuando lo tiene que hacer todo online. Lo entiendo. Pero también es verdad que un modelo blended sólo puede dar buena respuesta -si está bien diseñado- a estudiantes que dispongan de las condiciones (disponibilidad de tiempo, posibilidades de desplazamiento, etc.) para asistir presencialmente a una parte de las clases. Como veis, a pesar de sus potenciales beneficios, que los tiene, no será un buen modelo para todos aquellos que no puedan desplazarse o que tengan constricciones de carácter horario, debido a cualquier motivo laboral, familiar o personal.

A pesar de ello, a quien tiene la experiencia mayoritaria de la educación presencial, le cuesta aceptar este razonamiento. En estos días, sin embargo, la situación de emergencia nos ha puesto un ejemplo perfecto de lo que estaba diciendo. La gente está en confinada en casa y, por tanto, no puede salir. Podemos desarrollar un modelo blended? La respuesta evidente es que no, incluso para aquellos más acérrimos defensores de este modelo. ¿Podemos decir entonces que este es el “mejor” modelo? No, lo será según las circunstancias y según a quién nos dirijamos.

Tot això venia al cas perquè aquests dies ja no es parla de modalitats blended, però sí d’educació online. I quan parlem d’educació online, també hem de parlar de diferents models, que seran més o menys adequats en funció dels objectius que ens proposem.

En aquest post no seré exhaustiu, seré breu, i em referiré als models que en aquest moment estem veient que més persones o institucions volen impulsar.

Teclado - Online education
Font: digitallearning.eletsonline.com/

Comencem pel model de repositori, aquell model en què es posen a disposició del estudiants continguts, materials i recursos de manera remota, als quals l’estudiant hi pot accedir quan vulgui. No demana sincronia. Un altre model és de vídeo-lliçons. Els docents enregistren la seva lliçó, tal com la farien a classe, i la fan accessible als seus estudiants. Poden fer-ho de manera síncrona o asíncrona. Existeix també el model basat en activitats. Els docents proposen una sèrie d’activitats i faciliten l’accés a recursos per a resoldre-les, o bé es demanen als estudiants que cerquin aquests recursos a la xarxa. No es necessària la sincronia. Finalment, el model de comunitats d’aprenentatge en xarxa es basa en la col·laboració conjunta de tots els participants, que es plantegen reptes i s’ajuden mútuament a trobar-ne la solució.

Tots aquests models, i d’altres que no he esmentat aquí avui, es poden agrupar en dos grans blocs: els que es base en l’autoaprenentatge i els que es basen en l’acompanyament. Aquesta diferència és molt important.

Sovint hom pensa que l’educació en línia és, simplement, facilitar l’accés a recursos per a que els estudiants aprenguin. Aquesta és la definició de l’autoaprenentatge, o de l’estudi independent. Però aquests són dos conceptes que ja fa segles que existeixen, i que han demostrat també les seves òbvies mancances. És millor això que res? És clar que sí, però com a educadors podem aspirar a alguna cosa més per a la nostra societat. Sense suport, sense acompanyament dels docents, només un petit percentatge de persones aprenen allò que han d’aprendre, o ho aprenen al nivell de profunditat que els cal fer-ho. Els models que he descrit poden dur-se a terme amb o sense acompanyament docent, però es tendeix a pensar que el docent només pot imitar el que fa a la classe presencial, i no és així.

Un bon model d’educació online posa a l’abast dels estudiants un bon disseny educatiu en forma de curs, un entorn tecnològic que funcioni i que doni resposta quan s’estressi, li facilita els millors continguts i recursos en els formats més adients, estableix un mecanisme per tal que els companys puguin col·laborar entre ells i, finalment, posa a la seva disposició l’acompanyament de professorat expert que ajuda al desenvolupament de les activitats, a resoldre els dubtes i a avaluar els assoliments. Si ho farem tot o part de manera síncrona o asíncrona i quines eines tecnològiques utilitzarem dependran en bona part de com siguin i on estiguin els nostres estudiants, i de les opcions que puguin activar. Però mai perquè nosaltres renunciem a oferir un model el més complet i amb més valor afegir possible.

Cal doncs, que sapiguem de què estem parlant i que parlem clar, sense crear confusions innecessàries.