Sovint, quan en alguna conferència explico les possibilitats de l'educació en línia, hi sol haver qui em fa una pregunta que vol ser retòrica: «Perdoni, oi que el millor model educatiu és el mixt o barrejat?» Tothom qui fa aquesta pregunta espera una resposta de l'estil: «Sí. És clar que sí.» Però no és veritat, i potser reben la meva resposta amb el peu canviat.
Un model és millor o pitjor en funció de com doni resposta a les necessitats de les persones que l'utilitzaran. No hi ha un únic model que sigui “el millor”. És cert que qui està acostumat a l'ensenyament presencial es troba certament incòmode quan ho ha de fer tot en línia. Ho entenc. Però també és veritat que un model barrejat només pot donar bona resposta –si està ben dissenyat– a estudiants que disposin de les condicions (disponibilitat de temps, possibilitats de desplaçament, etc.) per assistir presencialment a una part de les classes. Com veieu, malgrat els seus potencials beneficis, que en té, no serà un bon model per a tots aquells que no puguin desplaçar-se o que tinguin constriccions de caràcter horari, a causa de qualsevol motiu laboral, familiar o personal.
Tot i això, a qui té l'experiència majoritària de l'educació presencial, li costa acceptar aquest raonament. Aquests dies, però, la situació d'emergència ens ha posat un exemple perfecte del que estava dient. La gent està en confinada a casa i, per tant, no en pot sortir. Podem desenvolupar un model barrejat? La resposta evident és que no, fins i tot per a aquells defensors més acèrrims d'aquest model. Podem dir que aquest és el «millor» model? No, ho serà segons les circumstàncies i segons a qui ens dirigim.
Tot això venia a tomb perquè aquests dies ja no es parla de modalitats barrejat, però sí d'educació en línia. I quan parlem d'educació en línia, també hem de parlar de diferents models, que seran més o menys adequats en funció dels objectius que ens proposem.
En aquest post no seré exhaustiu, seré breu i em referiré als models que en aquest moment estem veient que més persones o institucions volen impulsar.
Comencem pel model de repositori, aquell model on es posen a disposició dels estudiants continguts, materials i recursos de forma remota, als quals l'estudiant pot accedir quan vulgui. No exigeix sincronia. Un altre model és de vídeo-lliçons. Els docents graven la seva lliçó, tal com la farien a classe, i la fan accessible als estudiants; ho poden fer de manera síncrona o asíncrona. Hi ha també el model basat en activitats. Els docents proposen una sèrie dactivitats i faciliten laccés a recursos per resoldre-les, o bé es demana als estudiants que busquen aquests recursos a la xarxa; no cal la sincronia. Finalment, el model de comunitats d'aprenentatge en xarxa es basa en la col·laboració conjunta de tots els participants, que plantegen reptes i ajuden mútuament a trobar la solució.
Tots aquests models, i d'altres que no he esmentat avui, es poden agrupar en dos grans blocs: els que es basen en l'autoaprenentatge i els que es basen en l'acompanyament. Aquesta diferència és molt important.
Sovint es pensa que leducació en línia és, simplement, facilitar laccés a recursos perquè els estudiants aprenguin. Aquesta és la definició d'autoaprenentatge, o del estudi independent. Però aquests són dos conceptes que ja fa segles que existeixen, i que també han demostrat les seves òbvies mancances. És millor això que res? Per descomptat que sí, però com a educadors podem aspirar a alguna cosa més per a la nostra societat. Sense suport, sense acompanyament dels docents, només un petit percentatge de persones aprenen allò que han d'aprendre, o ho aprenen al nivell de profunditat que necessiten fer-ho. Els models que he descrit poden dur-se a terme amb acompanyament docent o sense, però es tendeix a pensar que el docent només pot imitar o replicar el que fa a la classe presencial, i no és així.
Un bon model d'educació en línia posa a l'abast dels estudiants un bon disseny educatiu en forma de curs, un entorn tecnològic que funcioni i que respongui quan s'estressi, facilita els millors continguts i recursos en els formats més adequats, estableix un mecanisme per que els companys puguin col·laborar entre ells i, finalment, posa a la seva disposició el acompanyament de professorat expert que ajuda al desenvolupament de les activitats, a resoldre els dubtes ia avaluar els èxits. Fer-ho tot o part de manera síncrona o asíncrona i quines eines tecnològiques utilitzar dependrà en bona part de com siguin i on siguin els nostres estudiants, i de les opcions que puguin activar. Però mai perquè nosaltres renunciem a oferir-vos un model el més complet i amb més valor afegit possible.
Cal, doncs, que sapiguem de què parlem i que parlem clar, sense crear confusions innecessàries.
