Sovint, quan parlo en alguna conferència sobre les possibilitats de l’educació en línia, acostuma a haver-hi qui em fa una pregunta que vol ser retòrica: “Escolti, oi que el millor model educatiu és el mixt o blended?” Tothom qui fa aquesta pregunta espera una resposta de l’estil: “Sí. És clar que sí.” Però no és veritat, i potser la meva resposta els agafa amb el peu canviat.
Un model és millor o pitjor en funció de com doni resposta a les necessitats de les persones que l’han d’utilitzar. No hi ha un únic model que sigui “el millor”. És cert que qui està acostumat a l’ensenyament presencial es troba certament incòmode quan ho ha de fer tot online. Ho entenc. Però també és veritat que un model blended només pot donar bona resposta –si està ben dissenyat- a estudiants que disposin de les condicions (disponibilitat de temps, possibilitats de desplaçament, etc.) per assistir presencialment a una part de les classes. Com veieu, malgrat els seus potencials beneficis, que en té, no serà un bon model per a tots aquells que no es puguin desplaçar o que tinguin constriccions de caràcter horari, degut a qualsevol motiu laboral, familiar o personal.
Malgrat això, a qui té l’experiència majoritària de l’educació presencial, li costa acceptar aquest raonament. En aquests dies, però, la situació d’emergència ens ha posat un exemple perfecte del que estava dient. La gent està a confinada a casa i, per tant, no pot sortir. Podem desenvolupar un model blended? La resposta evident és que no, fins i tot per aquells més acèrrims defensors d’aquest model. Podem dir aleshores que aquest és el “millor” model? No, ho serà segons les circumstàncies i a qui ens vulguem adreçar.
Tot això venia al cas perquè aquests dies ja no es parla de modalitats blended, però sí d’educació online. I quan parlem d’educació online, també hem de parlar de diferents models, que seran més o menys adequats en funció dels objectius que ens proposem.
En aquest post no seré exhaustiu, seré breu, i em referiré als models que en aquest moment estem veient que més persones o institucions volen impulsar.

Comencem pel model de repositori, aquell model en què es posen a disposició del estudiants continguts, materials i recursos de manera remota, als quals l’estudiant hi pot accedir quan vulgui. No demana sincronia. Un altre model és de vídeo-lliçons. Els docents enregistren la seva lliçó, tal com la farien a classe, i la fan accessible als seus estudiants. Poden fer-ho de manera síncrona o asíncrona. Existeix també el model basat en activitats. Els docents proposen una sèrie d’activitats i faciliten l’accés a recursos per a resoldre-les, o bé es demanen als estudiants que cerquin aquests recursos a la xarxa. No es necessària la sincronia. Finalment, el model de comunitats d’aprenentatge en xarxa es basa en la col·laboració conjunta de tots els participants, que es plantegen reptes i s’ajuden mútuament a trobar-ne la solució.
Tots aquests models, i d’altres que no he esmentat aquí avui, es poden agrupar en dos grans blocs: els que es base en l’autoaprenentatge i els que es basen en l’acompanyament. Aquesta diferència és molt important.
Sovint hom pensa que l’educació en línia és, simplement, facilitar l’accés a recursos per a que els estudiants aprenguin. Aquesta és la definició de l’autoaprenentatge, o de l’estudi independent. Però aquests són dos conceptes que ja fa segles que existeixen, i que han demostrat també les seves òbvies mancances. És millor això que res? És clar que sí, però com a educadors podem aspirar a alguna cosa més per a la nostra societat. Sense suport, sense acompanyament dels docents, només un petit percentatge de persones aprenen allò que han d’aprendre, o ho aprenen al nivell de profunditat que els cal fer-ho. Els models que he descrit poden dur-se a terme amb o sense acompanyament docent, però es tendeix a pensar que el docent només pot imitar el que fa a la classe presencial, i no és així.
Un bon model d’educació online posa a l’abast dels estudiants un bon disseny educatiu en forma de curs, un entorn tecnològic que funcioni i que doni resposta quan s’estressi, li facilita els millors continguts i recursos en els formats més adients, estableix un mecanisme per tal que els companys puguin col·laborar entre ells i, finalment, posa a la seva disposició l’acompanyament de professorat expert que ajuda al desenvolupament de les activitats, a resoldre els dubtes i a avaluar els assoliments. Si ho farem tot o part de manera síncrona o asíncrona i quines eines tecnològiques utilitzarem dependran en bona part de com siguin i on estiguin els nostres estudiants, i de les opcions que puguin activar. Però mai perquè nosaltres renunciem a oferir un model el més complet i amb més valor afegir possible.
Cal doncs, que sapiguem de què estem parlant i que parlem clar, sense crear confusions innecessàries.