Cadascú observa la crisi que estem vivint en funció del seu propi entorn. Sota un mateix sostre poden estar convivint diferents situacions personals que ens poden afectar de manera molt diferent. Persones que mantenen el seu treball íntegrament i el porten a terme mitjançant mecanismes de teletreball, autònoms que no tenen possibilitat de continuar generant ingressos perquè el seu treball exigeix ​​una presència física i una mobilitat permanent, treballadors i treballadores que s'han hagut de sotmetre a un ERTO, sovint amb la consegüent reducció de salari que pot implicar, i altres situacions que existeixen i que no detallo per raons d'espai.

Aquells que podem treballar des de casa i, per tant, no veiem els nostres ingressos habituals amenaçats, i alhora, podem sentir-nos útils a la nostra comunitat, hem de considerar-nos uns privilegiats. A més, no hem d'estar pensant tot el dia en què ocupar el nostre temps. En qualsevol cas, algunes persones probablement han de gestionar aquesta situació intentant equilibrar el temps de dedicació a la feina i a les necessitats que provinguin de la resta de la família, com és el cas de tots aquells amb fills o filles molt joves.

Com a tals privilegiats, hem d'estar disposats a renunciar a algunes coses per compensar aquells que aquests dies, i els que vindran, s'esforcen, ja sigui per ajudar a altres -i potser, a nosaltres mateixos-, o per poder subsistir amb els recursos de què disposen.

Plaza España de Roma
Font: radiomitre.cienradios.com

Estem aprenent a tenir paciència, a entendre als altres i a entendre-millor a nosaltres mateixos, a pensar en què podríem contribuir. Estem creixent. Davant actituds centralitzadores, de sobreprotecció sovint inútil, cal destacar la importància que té empoderar les persones perquè puguin prendre les seves pròpies decisions d'acord amb el bé comú. D'aquesta crisi -i de moltes altres- sortirem si tots i cadascun de nosaltres desenvolupa una consciència individual que estigui en sintonia amb una consciència col·lectiva, i això no es fa a la força, sinó comprenent-ho i acceptant-ho. Qualsevol imposició no serà un aprenentatge per a la propera vegada. En canvi, l'assumpció de la nostra pròpia capacitat de resposta quedarà en nosaltres per sempre.

Tot i la caterva de prediccions que aquests dies ja ens diuen què passarà el dia després, crec que és encara aviat per saber si canviarà alguna cosa, gran o petita. És obvi que dependrà del temps que aquesta situació es perllongui, i de si hi haurà més períodes de confinament. És possible, és clar, que canviïn coses. Sobretot, seria bo que canviessin algunes de les nostres percepcions sobre aspectes que aquests dies s'estan posant en evidència: la necessitat de tenir un bon sistema sanitari que disposi dels recursos necessaris; la solidaritat de cadascú quan realitza accions que poden perjudicar altres; la importància de les persones que tens més a prop i, que, per algun motiu havies oblidat que comparteixen la vida amb tu; el potencial de l'educació online per donar respostes en temps de crisi i de no crisi; la necessitat de fer possible que Internet sigui un dret universal recollit en les constitucions de tots els països; el reconeixement que, de la mateixa manera que els governs faciliten llibres de text a faciliten llibres de text a famílies en situacions de dificultat, podria facilitar dispositius mòbils perquè continuessin aprenent ...

Aquesta seria la part positiva. És cert que també pot existir una part negativa: la por, que durarà probablement un quant temps, a apropar-se molt a persones desconegudes, a participar en actes oberts i multitudinaris, a viatjar amb normalitat ...

Només espero que, entre tots, superem aquesta situació i fem que els canvis positius siguin més i millors que els negatius. Dependrà, en bona part, de nosaltres mateixos.

*Aquest post és una versió en català de l’artícle publicat el 31/03/20 a Tecnonews.