Aquests dies de confinament han posat de manifest el protagonisme d'una tecnologia que, fins ara, era transparent per a la majoria de la població que la utilitza diàriament. Aquest protagonisme, però, ha evidenciat que per a altres persones aquesta tecnologia no només no és transparent (els suposa un esforç afegit interaccionar-hi), sinó que en alguns casos és inexistent, i els resulta impossible utilitzar-la perquè no hi tenen accés.
El crit d'alarma va venir de l'escola. El fet de tancar totes les institucions d'educació obligatòria i no obligatòria, per primera vegada des que jo tinc ús de raó, per un període de temps tan dilatat va generar una gran preocupació. Primer, pel fet de tenir els fills a casa quan els pares han de teletreballar o, pitjor, han de continuar anant a la feina perquè, o bé la seva feina no els permet teletreballar, o bé formen part de les professions que s'han considerat essencials durant aquest període de confinament. Segon, perquè s'obria una gran incògnita sobre com els nens, les nenes i els joves podrien estudiar des de casa en una societat on la cultura de l'educació digital encara està lluny d'haver-se consolidat.
Tot i així, el problema principal ha estat que, una vegada assumida la situació, en un nombre gens menyspreable de llars del país no es disposava de suficients dispositius per a les persones que els havien d'utilitzar a casa o, simplement, no tenien accés a Internet . Diferents mitjans han dit que, per aquest motiu, Internet o l'educació en línia ampliava l'anomenada bretxa digital. A Catalunya, per posar-ne un exemple, un 16% de la població té problemes per accedir a internet perquè no té fibra òptica.
Ha estat curiós observar com, davant d'aquesta mancança, la primera reacció d'algunes administracions va ser negar la possibilitat de fer arribar el suport educatiu mitjançant la modalitat en línia a la majoria dels alumnes del sistema. Es va adduir que algunes persones tindrien dificultats per poder rebre aquest suport pels motius comentats. És obvi que un no pot estar més d'acord amb l'obligació d'arbitrar solucions inclusives que permetin que tothom, sense excepció, pugui disposar d'un sistema adequat que permeti pal·liar l'absència d'escolarització física durant un període de temps per motiu de força major . Dit això, el que no es podia acceptar era que la solució fos no fer res i, afortunadament i com no podia ser altrament, es va canviar la decisió inicial. I aquest entreacte, entre la inacció inicial i la solució d'emergència finalment posada en pràctica, ha fet palès que l'accés a Internet és una eina fonamental per al present i per al futur dels sistemes educatius.
És veritat, també, que només amb l'accés a Internet no es resoldran altres problemes que van associats a la capacitat insuficient del sistema educatiu de respondre de manera consistent en situacions d'emergència com la que estem vivint. Però és un primer pas molt important. Podríem comparar-ho amb temps pretèrits, quan davant la necessitat d'escurçar una altra bretxa, la de l'alfabetització, es va impulsar la creació de biblioteques populars, per facilitar l'accés de la població als llibres ia la lectura. Accedir als llibres no alfabetitzava automàticament les persones, però era un primer pas necessari i imprescindible. Internet, ara, és la clau mestra per a l'accés a la informació, perquè després, un cop intervinguda pels agents educatius, es pugui convertir en educació i formació.
I també és veritat, és important dir-ho, que els sistemes educatius tenen problemes irresolts dels que no es poden culpar la tecnologia. Això seria massa fàcil i força demagògic i tecnofòbic.
Hi haurà altres accions que caldrà fer en un futur immediat si no volem que aquesta situació, si es repeteix, ens torni a superar en el futur. I les previsions, tot i que desitgem que no es compleixin, indiquen que hi ha moltes possibilitats que es repeteixi. Alguns autors destaquen que el que anomenem bretxa digital, en realitat són tres bretxes. La bretxa d'accés és la primera i potser la més visible, la que tothom té en el pensament quan es parla, i que suposa un accés a dispositius molt desigual a les llars, especialment en temps de confinament, quan diverses persones a la mateixa llar necessiten accedir a Internet. La segona és l'anomenada bretxa d'ús, la que determina la freqüència habitual amb què s'utilitza Internet a casa, i per a quins fins es fa servir. Aquells que estiguin més acostumats a fer-la servir amb fins d'aprenentatge estaran més ben posicionats per treure partit en aquests moments. Finalment, la tercera és la bretxa que podríem anomenar institucional. És la que fa referència a les capacitats, o habilitats, del professorat per utilitzar didàcticament les eines digitals; als recursos digitals i plataformes; i la formació, que els centres i lAdministració posen a disposició dels professionals de leducació amb aquesta finalitat.
Com podem observar, aquestes dues darreres bretxes tenen molt a veure amb l'adquisició de la competència digital (per als alumnes i per a tota la ciutadania), i de la competència digital docent (per al professorat, i que inclou la competència instrumental i també la metodològica). En aquestes dues ens haurem de centrar molt més intensament del que s'ha fet fins ara. Però per poder-ho fer amb garanties d'èxit, cal que les administracions resolguin, abans, la primera bretxa. Com ha dit el professor Albert Carreras recentment, referint-se a la ciutadania en general i les persones de la tercera edat en particular, cal desenvolupar mesures d'alfabetització digital massiva , tant per als alumnes com per a les famílies.
Però seríem cecs si només miréssim el melic de l'escola. Hem d'adonar-nos de la importància de disposar d'Internet per a l'activitat econòmica: no només per estudiar, informar-se o entretenir-se; sinó per comerciar, fer negocis, i també accedir a serveis, institucionals i comercials. En aquests dies, molta gent ha utilitzat l'accés a Internet per evitar sortir de casa per comprar i rebre diferents tipus de suport que els calia. D'aquesta manera, han pogut contribuir a limitar la propagació dels contagis, adquirint els productes necessaris mitjançant les transaccions electròniques.
L'efecte que ha tingut en l'àmbit educatiu també s'ha fet notar, en certa manera, al sector econòmic i productiu. Alguns negocis ja han vist les orelles al llop, i han començat a desenvolupar solucions que es basen en el comerç electrònic, o han creat nous productes als quals es pot accedir des de casa. En aquest sentit, la pandèmia probablement accelerarà la transformació de molts negocis, obligats per la necessitat de supervivència en un context diferent del que havien previst. D'aquí ve la importància de promoure l'adquisició de la competència digital per a tota la ciutadania a què ens referíem abans, i de començar a promoure i donar suport a tots aquells que vulguin transformar les seves empreses per enfrontar-se al que s'anomena la «nova normalitat». Alguns ajuntaments, de la mà de determinades fundacions, estan projectant instal·lacions intensives de fibra òptica als seus municipis, per donar accés a tots els seus veïns i facilitar-los, per exemple, el teletreball, que fins ara els resultava complicat per les mancances de connectivitat que patien.
El trànsit d'internet ha crescut arran del confinament fins a un 80%. Això és una dada, un fet. A la llarga, l?increment del trànsit beneficiarà, sí o sí, les empreses de telecomunicacions. Aleshores, quina serà la seva actuació sobre això? On és, ara mateix, la seva solidaritat? No sóc partidari de la normativització excessiva de les coses, que només permet que es facin per obligació; però en casos extrems com aquest, és quan queden en evidència aquells que espremen els altres sense cap responsabilitat ni ètica corporativa. I és, en aquests casos, quan accions governamentals són plenament justificables.
Ara és el moment d'apostar per declarar dret universal l'accés a Internet, i són els governs nacionals, amb el suport dels organismes supranacionals els responsables de fer-ho efectiu. Perquè puguem estar preparats altres vegades que situacions similars ens afectin. Però també perquè és l'instrument que permet ampliar l'accés de les persones a la informació, a l'educació ia la cultura elements primordials del creixement dels éssers humans i de les societats.
