Aquests dies de confinament han posat de manifest el protagonisme d’una tecnologia que, fins ara, estava esdevenint transparent per a la majoria de la població que la utilitza diàriament. Aquest protagonisme, però, ha posat en evidència que per a d’altres persones, aquesta tecnologia no només no és transparent (els suposa un esforç afegit interaccionar amb ella), sinó que en alguns casos és inexistent, i els resulta impossible utilitzar-la perquè no hi tenen accés.

El crit d’alarma va provenir de l’escola. El fet de tancar totes les institucions d’educació obligatòria i no obligatòria, per primera vegada des que jo tinc ús de raó, per un període de temps tan dilatat va generar una gran preocupació. Primer, pel fet de tenir els fills a casa quan els pares han de teletreballar o, pitjor, han de continuar anant a la feina perquè, o bé la seva feina no els permet teletreballar, o bé formen part de les professions que s’han considerat essencials durant aquest període de confinament. Segon, perquè s’obria una gran incògnita sobre com nens, nenes i joves podrien estudiar des de casa en una societat on la cultura de l’educació digital encara està lluny d’haver-se consolidat.

Amb tot, el problema principal ha estat que, una vegada assumida la situació, en un nombre gens menyspreable de llars del país no es disposava de suficients dispositius per a les persones que els havien d’utilitzar a casa o, simplement, no tenien accés a Internet. Diferents mitjans han dit que, per aquest motiu, Internet, o l’educació online, ampliava l’anomenada bretxa digital. A Catalunya, per posar un exemple, un 16% de la població té problemes per accedir a internet perquè no té fibra òptica.

Ha estat curiós observar com, davant d’aquesta mancança, la primera reacció d’algunes administracions va estar negar la possibilitat de fer arribar el suport educatiu mitjançant la modalitat online a la majoria dels alumnes del sistema. Es va adduir que algunes persones tindrien dificultats per a poder rebre aquest suport, pels motius comentats més amunt. És obvi que un no pot estar més d’acord en haver d’arbitrar solucions inclusives que permetin que tothom, sense excepció, pugui disposar d’un sistema adequat que permeti pal·liar l’absència d’escolarització física durant un període de temps per un motiu de força major. Dit això, el que no es podia acceptar era que la solució fos no fer res i, afortunadament i com no podia ser d’una altra manera, es va canviar la decisió inicial. I aquest entreacte, entre la inacció inicial i la solució d’emergència finalment posada en pràctica, ha posat de manifest que l’accés a Internet és una eina fonamental per al present i per al futur dels sistemes educatius.

És veritat, també, que només amb l’accés a Internet no es resoldran altres problemes que van associats a la insuficient capacitat del sistema educatiu de respondre de manera consistent en situacions d’emergència com la que estem vivint. Però és un primer pas molt important. Podríem comparar-ho amb temps pretèrits, quan davant la necessitat d’escurçar una altra bretxa, la de l’alfabetització, es va impulsar la creació de biblioteques populars, per tal de facilitar l’accés de la població als llibres i a la lectura. Accedir als llibres no alfabetitzava automàticament les persones, però era un primer pas necessari i imprescindible. Internet, ara, és la clau de volta per a l’accés a la informació, per tal que després, un cop mediada pels agents educatius, pugui esdevenir educació i formació.

I també és veritat, cal dir-ho, que els sistemes educatius tenen problemes irresolts dels quals non se’n poden donar les culpes a la tecnologia. Això seria quelcom massa fàcil i prou demagògic i tecnofòbic.

Conexión a Internet
Font: Thomas Jensen – Unsplash

Hi haurà altres accions que caldrà dur a terme en un futur immediat si no volem que aquesta situació, si es repeteix, ens torni a superar en el futur. I les previsions, malgrat que desitgem que no s’acompleixin, indiquen que hi ha moltes possibilitats que es repeteixi. Alguns autors destaquen que el que anomenem bretxa digital, en realitat són tres bretxes. La bretxa d’accés n’és la primera i potser la més visible, la que tothom té al cap quan se’n parla, i que suposa un accés a dispositius molt desigual a les llars, especialment en temps de confinament, quan diverses persones en la mateixa llar necessiten accedir a Internet. La segona és l’anomenada bretxa d’ús, la que determina la freqüència habitual amb què s’utilitza Internet a casa, i per a quines finalitats s’utilitza. Aquells que estiguin més acostumats a fer-la servir amb finalitats d’aprenentatge estaran més ben posicionats per a treure’n partit en aquests moments. Finalment, la tercera és la bretxa que podríem anomenar institucional. És la que fa referència a les capacitats, o habilitats, del professorat per a utilitzar didàcticament les eines digitals, i els recursos digitals i plataformes, i la formació, que els centres i l’Administració posen a disposició dels professionals de l’educació amb aquesta finalitat.

Com podem observar, aquestes dues darreres bretxes tenen molt a veure amb l’adquisició de la competència digital (per als alumnes i per a tota la ciutadania), i de la competència digital docent (per al professorat, i que inclou la competència instrumental i també la metodològica). En aquestes dues ens haurem de centrar de manera molt més intensa del que s’ha fet fins ara. Però per a poder-ho fer amb garanties d’èxit, cal que les Administracions resolguin, abans, la primera bretxa. Com ha dit el professor Albert Carreras recentment, referint-se a la ciutadania en general i a la gent gran en particular, cal desenvolupar mesures d’alfabetització digital massiva, tan pels alumnes com per a les seves famílies.

Però seríem cecs si només ens miréssim el melic de l’escola. Cal que ens adonem de la importància de disposar d’Internet per a l’activitat econòmica: no només per a estudiar, per a informar-se o entretenir-se; sinó per a comerciar, fer negocis, i també accedir a serveis, institucionals i comercials. En aquests dies, molta gent ha utilitzat l’accés a Internet per a evitar sortir de casa per a comprar i per a rebre diferents tipus de suport que els era necessari. D’aquesta manera, han pogut contribuir a la limitar la propagació dels contagis, adquirint els productes necessaris mitjançant les transaccions electròniques.

El efecto que ha tenido en el ámbito educativo también se ha hecho notar, en cierto modo, en el sector económico y productivo. Algunos negocios ya le han visto las orejas al lobo, y han comenzado a desarrollar soluciones que se basan en el comercio electrónico, o han creado nuevos productos a los que se puede acceder desde casa. En este sentido, la pandemia probablemente acelerará la transformación de muchos negocios, obligados por la necesidad de supervivencia en un contexto diferente al que habían previsto. De ahí la importancia de promover la adquisición de la competencia digital para toda la ciudadanía a que nos referíamos antes, y de empezar a promover y apoyar a todos aquellos que quieran transformar sus empresas para enfrentarse lo que se está denominando la “nueva normalidad”. Algunos ayuntamientos,  de la mano de determinadas fundaciones, están proyectando instalaciones intensivas de fibra óptica en sus municipios, para dar acceso a todos sus vecinos y facilitarles, por ejemplo, el teletrabajo, que hasta ahora les resultaba complicado por las carencias de conectividad que sufrían.

El trànsit d’internet ha crescut arran del confinament fins a un 80%. Això és una dada, un fet. A la llarga, l’increment del trànsit beneficiarà, sí o sí, les empreses de telecomunicacions. Aleshores, quina serà la seva actuació al respecte? On és, ara mateix, la seva solidaritat? No sóc partidari de la normativització excessiva de les coses, que només permet que es facin per obligació; però en casos extrems com ara, és quan queden en evidència aquells que espremen els altres sense cap responsabilitat ni ètica corporativa. I és, en aquests casos, quan accions governamentals són plenament justificables.

Ara és el moment d’apostar per declarar dret universal l’accés a Internet, i són els governs nacionals, amb el suport dels organismes supranacionals els responsables de fer-ho efectiu. Perquè puguem estar preparats en altres ocasions que situacions similars ens afectin. Però també perquè és l’instrument que permet ampliar l’accés de les persones a la informació, a la educació i a la cultura, elements primordials del creixement dels éssers humans i de les societats.